Sit de coltura e attualità
in lengua milanesa
Invia i tuoi messaggi a:
info@elmilanes.com











...el TULL MONTANARI del Pierluigi Crola

Òmm de coltura, scrittor, traduttor, stòrich e intenditor d’arte, la cicciarada de sto numer chì l’è dedicada a on esponent interessant de la coltura milanesa: Tull Montanari.
Come d’abitudin, quatter paròll de presentazion per i nòster lettor.
Numeros hinn i settor che t’hann interessaa. Tacchemm cont i liber sul territòri (la stòria di zòn de Milan) e sui radis (i liber sul spòrt e sul bar Nacka).

Dato che la mia famiglia la viv in del Borgh di ortolan, che sarìa Via Canonica, de quatter generazion, e me sont spostaa de tresent meter de dove staven de cà i me nòni, me pareva giust, doveros, scriv la stòria del me paes: “Dal borgo degli ortolani a Porta Volta”, anca se adess cont tutti i cinabuda che gh’hinn in gir, el me par pussee el borgh di cineson. Poeu già che seri adree, ho scrivuu la stòria de l’alter tòcch de la zòna, Pòrta Magenta: “Dal borgo delle Grazie a Porta Magenta”. Stòri divers, de sciori e de poaritt ma stòri important. Per i milanes. E milanes l’è minga domà ona question de anagrafe. Pensa che pròppi in sti dì chì, a la biblioteca del parch Sempion, in del scatolon cont denter i liber che voeur pù nessun (el scatolon del ruff) che te regalen se nò ghe tocca trai via, hoo trovaa el mè librett su Pòrta Magenta. Sont restaa on ciccin mal e m’è vegnuu de pensagh sora. Come l’è che a mì me domanden de podè aveghel e ghe n’hoo minga e lor el trann via? Se ved che mì e i bibliotecari del Montetordo (chissà se sann perché el se ciama Montetordo? Mi credi de nò…) gh’emm conoscenz different. Ona question de qualità.
Quant al liber «Siamo tutti sportivi!» l’è ona raccòlta de storiei che riguarden el spòrt vist dal bass che pussee bass se pò minga, pubblicaa de la Sinopia.
Poeu ho vorsuu scriv la stòria di frequentador de on bar, el bar Nacka, sempr’in zòna, in Paolo Sarpi, quell che succedeva e quell che ghe piaseva fà quand serom sbarbaa. Se semm tòlt in gir anca in del scriv sto librett. Pensa che i me amis hann tiraa foeura i danee per stampall senza fà ona pieghetta. Quasi tucc interista, se ved che ciappen esempi del Moratti e paghen senza fiadà. E su quest podarissom discutt.
Ho scrivuu, insèma a on gran grafich che l’ha illustrada in manera eccezional, el Giorgio Calvi, ona «Agenda per uomini di casa, d’affari…» ona robetta simpatica che l’è vegnuda foeura on ann prima de la Smemoranda ma con molta meno fortuna. E come tanti alter gh’hoo on quai librett denter in del cassett che el spetta che la vegna bòna. La stòria de ona dòna che viveva in del borgh di ortolan in del 1576, durant la peste de quand Carlo Borromeo l’era arcivescov de Milan. E poeu una serie de raccont on poo giald e on poo negher ambientaa a Milan. E adess sont adree a finì ona ricerca sui repubblich a Milan dal 1796 al 1805, fina al regn italich de Napoleon.

T’hee scrivuu anca poesii cont on stil on poeu foeura del comun, ch’el parlava minga di sòlit argoment, ò se je toccava, le faseva in manera minga tradizional, podariom dì “sperimental”.

Varda, a mì i poesii che parlen di navili, de come l’era bell ona vòlta, de quand che serom gioin serom pussee bravi, el barcon, la ringhera, la balera, la scighera, la fondeghera, la rattera e tant quant, me fann vegnì el latt ai genoeucc, me fann andà giò i scorler. Se quei che se creden poetta vann avanti a scriv de sti ròbb, ciar che el dialett el morarà ancamò prima del temp che ghe spetta. Andemm, come se fa a scriv ona poesia ò ona canzon ancamò con argoment che andaven ben, fòrsi, cent ann fa. Ma nanca. Andemm a legg i poesii del Pòrta, del Tessa, del Maggi e de quei che cunten e vedaremm che parlen de quant succedeva ai sò dì, minga de come l’era bell al temp, oh Signor!, del Carlo Codega. Sù, poetta, demmes ona scorlida e tremm giò la polver… Magari mantegnemm la tradizion de la scrittura, per fass capì, (anca fasendos correg i poesii, dal pont de vista de la grafia, de quei che ne sann de pù, che l’è minga ona vergògna, anca se pòden girà i ball, come me capita a mì) ma vedemm de moccalla con l’osteria, el can che pissa, e la sciora Maria che l’è tanto sensibila. L’è minga vera. La sciora Maria pò dass che la capissa on bell nagòtt. Devom minga daghela voncia perché l’è vona che, poareta, la sa minga i ròbb. I a sa minga? Se ghe interessen la se informa, se de nò, pazienza: pegg per lee. Cosa vorii che me ne frega a mì se la sciora Maria la capiss minga «L’è el dì di mòrt, alegher...»? Ripetti: pegg per lee. Però la pò minga cuntamm che l’è nò on gran tòcch de poesia perché lee la ghe riva minga a capilla e la voeur minga sforzass a cercà de comprend. Pòdi fagh nagòtt, la se rangia. La dev ciappassela con la soa mamma e el sò papà che l’hann minga fada lughida. A Brera gh’hinn di meravili che vegnen de tutt el mond per vedei (ma minga domà in Brera, ciappi Brera come esempi) e gh’hinn di scior Marie che preferissen, quand gh’hann temp, andà a la Rinascente a vedè i «saldi», anca se hann mai vist Brera. E mi cosa pòdi fagh? Casciammela? Ma nanca per idea, digh che se rangen. L’istess quand me capita de vedè ona quai trasmission televisiva - ma tì ti a vedet? Te riesset a vedei per pussee de cinch minutt? - me par de vess in d’on gerontocòmi, (sit rispettabil, anca se tristissim, dove se pò finì tucc e spess finigh denter l’è domà question de sfortuna ò per alter motiv che semm ben) ma la Baggina l’è nò domà per la maggioranza assoluta de vegg, nò, perché gh’hinn vegg e vegg. Figuremes se me tocca mì a parlà mal di vegg con l’età che me troeuvi sul firon, i ann de ona pianta de datteri. L’è che se tratta de vegg che vegnen trattaa come se fudessen imbesuii tipo: « Fa’ on ballett, nòno...sù nòno alza la gambetta senza borlà per terra... dai, fa’ ona cantadina, nòna, ma sta attenta a minga perd la dentera... e adess metteves in fila come i òcch e saludee i nevoditt, fegh ciao con la manina che lor de cà ve veden...» e alter amenità de minga cred. Fòrsi sarann anca on poo pistòla i nonnetti e on poo voeuren fass vedè a la television di sò visin de cà, ma l’è minga giust fai comportà come di pajasc domà perché hinn tròpp bon. L’è nò che se dev mettela giò dura come se se fudess aristocratich de razza, gent che voeur minga mis’ciass con « merciaje e simil fango» ma nanca lassà che te faghen passà per ciolla per divertì alter scemi che hinn a cà. El me par pòcch bell. Invece se ved che quei vaccad lì piasen, sicur, piasen, altrimenti avarissen desmettuu de fai per via di sponsor che comprarissen minga la reclamm. On appell: quand ve disen de saludà la vòstra visina de cà, disigh al presentator: «Senta bell òmm, quand voeuri saludà la mia amisa ghe telefoni ò voo a cà soa, se el voeur el saluda pur lù i sò parent che magari l’è on poo de temp che el veden minga de persòna e hinn in penser a savell in gir a la nòtt con tutt quell che capita...» Vedarii come l’è content. Soo che el giornal dove te scrivet el ghe vend la reclamm a ona quai trasmission del gener, ma pòdi minga fà a meno de dì quell che pensi.
(1– l’è minga finida)
                                                                                                     F

CICCIARADA CON...