Sit de coltura e attualità
in lengua milanesa
Invia i tuoi messaggi a:
info@elmilanes.com

























...el Bruno Pezzini - intervista del 2005 del Pierluigi Crola

Incoeu se spostaremm on poeu per la nòstra cicciarada: andaremm “a l’ester”, in del lodesan, per parlà cont on personagg de tutt rispett, el Bruno Pezzini.
Prima de tutt, dò paròll per fatt conoss.

Se fa prest. Son nassuu a Lòd, indove vivi, el 16 de genar del quaranta (dòpo on quai mes che l’era s’cioppada la guerra).
Son staa dirigent bancari (Popolare di Lodi, la prima banca popolar nassuda in Italia), espert de organizzazion de azienda, son semper staa innamoraa del teater e di tradizion de Lòd.

Emm dii personagg de tutt rispett perchè el Pezzini per i sò radis l’ha faa tanto, sia come qualità che come quantità. E poeu l’è pròppi complett, perchè l’ha toccaa tanti aspett: letteradura, teater, filologia, folclor e tradizion.
Ma andemm per ordin. Letteradura e teater dent per dent se incrosen, come in de La nòtt de Santa Lüsìa, in Fanfulla da Lodi e in on adattament de La sposa Francesca, el capp-lavor del De Lemene; tutt lavorà che prima t’hee scrivuu e poeu t’hee portaa a teater con tanto de documentazion video.

Sì. Serom in di ann settanta. Fasevi già teater in lingua italiana da tant temp (come scrittor, regista e attor). Avevi giamò scrivuu ona comedia in italian, La coda del successo ( poeu, in italian, avevi scritt anca ona commedia per magatei, Merlino soggiogato). In chi ann lì, me seri convint che ‘l dialett el pudeva vess un strument valid per esprimm emozion e sentiment de l’ànim popolar. Gh’avevi a disposizion ona Compagnia, el Teatro dei Giovani di Lodi. Insèma a on repertòri impegnaa m’era vegnuu el ghiribizz de scriv e mett in scèna ròbb mè in dialett. In del ’75 hoo miss giò ona commedia in trii att, La not de Santa Lüsìa, che la me “birlava” in testa da tanto temp. La commedia l’è tutta lodesana, in l’argument e in la lingua, intrecciada cont on fil de teneressa e vun de nostalgia. Ona città che la viv in scèna la soa nòtt pussee magica (quan’ riva i gioeugh per i fiolitt), che la resta per semper in la ment. L’era la prima commedia in lodesan scritta dai temp del De Lemene. La trama de la “La not de Santa Lüsìa” la se sviluppa in di primm ann Cinquanta, al princippi de la famosa ripresa econòmica. El ricòrd de la seconda guerra mondial l’é oramai sbiavii. Nassen i primm contrasi tra genitor e fioeu: i primm, cuntent d’avè superaa i cruzzi pussee grand e d’avè ritrovaa on pòst de laorà; i alter lusingaa da modèi noeuv de vita, importaa da l’America. “La not de Santa Lüsìa” la voeur rappresentà on moment de crisi in d’ona famiglia modesta de la città de Lòd, in la cornis pussee ampia di fenòmeni de cambiament.
In del ’76 hoo scritt e portaa in scèna Fanfulla da Lodi, ona commedia fantastica, in mezz a fatti stòrich ver. La comincia col fà rid per finì col fà pensà, quand al Fanfulla (soldaa de ventura, personagg on poo balengh campaa tra la fin del Quattercent e i primm del Cinchcent) ghe ven adòss ona tremenda crisi esistenzial: “Basta mazzà..... Basta sangu! Basta!...... A chi l’è che daroo la mia vita? Chi l’è che me indicarà ona strada? Che me regalarà on’idea giusta? Doe hinn i idei giust? I òmen giust, i òmen savi? ‘Doe hinn?... Gh’é al mond on òmm, vun, almen, che ‘l sia giust?... Disém indoe l’é...”.

In del 78 l’é stada la vòlta de Sposa Francesca.
De Lemene, mòrt in del 1704, l’aveva lassaa, senza pubblicala, ona commedia meraviliosa. Dòpo sècol de silenzi, in del 1958 la riviveva sui scènn. Age Bassi l’aveva faa on adattament del laorà, in favor de ona pussee facil comprension da part del pubblich. Ma restava semper on test diffìcil de capì. El dialett lodesan l’é cambiaa tanto in tresent ann. Tanti paròll hinn adrittura sparii. Allora avevi pensaa de ciappala in man e de fà una rielaborazion pusee profonda, in del rispett di rimm e de la metrica, cont on aggiornament fonetich e lessical. E hoo rispettaa la freschezza e spontaneità de la commedia. Fatto sta che dal 1978 el Teatro dei Giovani di Lodi el s’é esibii con success in on sacch de replich. In del 1980 serom rivaa anca al Teater de Pòrta Romana a Milan, e lì avevom ottegnuu tanta attenzion e bei recension da part de critich famosi de giornai a tiradura nazional. In del 2004, in occasion di celebrazion per el terz centenari de la mòrt de l’Autor, hoo riportaa “Sposa Francesca” sui scènn, per Lòd e per i Centri pussee important del Lodesan: on’altra occasion per fà riflett su la funzion de numm “amatori” de teater, che cercom de “tenere vivo e caro ai lodigiani il nome di Francesco De Lemene” per fall minga cascà anmò (citi paròll del stòrich Cesare Vignati) “in quella ingrata dimenticanza in cui giaciono altri suoi non dimenticabili concittadini”.

El settor filològich el t’haa portaa via tanti energii: dò vocabolari, precis e complett del lodesan, el perno per podè taccà a fà discors in lingua local.
Hinn staa pròppi i esperienz de teater che m’hann portaa a comincià on laorà longh e impegnativ, che hoo portaa a cunclusion in del ’98, dòpo avè tribulaa per 24 ann. Parli del “Dizionario del dialetto lodigiano”: 700 pagin con10.500 vocabul, 5.000 tra moeud de dì e proverbi, Repertòri Italian Dialett, ortografia, grammatica e ona piccola antologia. Ona seconda edizion, anmò pussee sostanziosa (per esempi con canzon popolar e epiteti), l’è stada distribuida a dispens da Il Cittadino, el quotidiano de Lòd; on’iniziativa che la gh’ha avuu on success spettacolar.

On alter lavorà important l’è ona version lodesana del Vangel, el Vangeli del Signor, voltà in manera egregia e cont ona grafica superba. Perchè sta traduzion? Gh’è on rappòrt cont i quatter vangeli voltaa in milanes e con alter traduzion compagn, oppur l’è domà on giust omagg a ona part fondamental di nòster radis, la civiltà cristiana che tanti, anca in Euròpa, seguten a negà?
La voluntà de lassà testimonianza del dialett de la mia generazion la m’ha portaa a lìgà la lingua lodesana a test, come i Vangeli, che viven da mila e mila ann e che (speri e credi) accompagnarann l’umanità anca in di sècol che vegnarann. Hoo decis de cuntà la stòria del Fioeu del Signor su la terra, a travers ona concatenazion de capitol di quatter Vangeli, scernii second on ordin cronològich, in armonia cont i studi di biblisti.
N’è vegnuda foeura ona trama rispettosa di concordanz che se troeuva in Mattee, March, Luca e Giovann: minga un miscmasc, donca, ma una sequenza lògica.
Sül liber gh’é nò el test in italian, dato che la traduzion l’è del tutt in riga cont i originai; e gh’hoo miss anca l’indicazion versett per versett. E poeu, gh’è ona settantina de illustrazion a color: se tratta de miniadur del ‘400, ricavaa dal Codice Pallavicino (che se troeuva in la Bibliotecca de Lòd) e dal Codice De Predis (Ambrosiana de Milan).
Sta esperienza chì l’ha m’ha portaa a ravanà in di significaa pussee intim di paròll che formen el messagg evangelich, e la m’ha daa tant anca al mè anim. I intenzion de caratter culturale, per mett in mostra l’espressività del dialett, hann man a man incontraa i sentiment radicaa de ona religiosità on poo indormentada, come se, con la voeujia de scoprì ròbb noeuv che gh’hann i fiolitt, avessi scoltaa el Racconto dai vos car e sincer di nòst vegg.

Speri de vesv riussii a trasmett anca ai alter sti sensazion chì, per dà anmò on poo de fiama a l’interess, per i valor di nòster tradizion pussee genuinn. Ona conferma ghe l’ho avuda tutti i vòlt che hoo legiuu cont i mè attor, in tanti ges de Lòd e del Lodesan, i capitoli sul Natal o su la Passion.

Anca el folclor el gh’ha avuu la soa bella rivincita: quell che fina a ier l’era considerada “proprietà riservada” di napoletan, ma che anca el Maggi, per incis, el gh’ha scrivuu sora, el lòtt, l’ha trovaa in di tò man ona soa version local. El liber La gabula del lot lode_ana, de fatt, con tanto de spiegazion de numer, sògn e glossari e on gioeugh complett l’è, almen per i nòster part, ona vera novità.
Hoo dismentegaa on quaicòss?

T’hee dii giust. I ultim laorà hinn staa La tùmbula lude_ana e La Gàbula del lot. Con questi me par d’avè saraa sù on ciclo, che ‘l comprend la nòstra lingua, el sentiment religios de la nòstra gent e, per finì, el gioeugh e i superstizion..
La Tùmbula Ludesana, pubblicada anca lee a dispens dal Cittadino, la gh’ha l’intenzion de fà riviv on divertiment in gran vòga fina a ona quai desèna d’ann fa. Dòpo el cartellon, hinn staa stampa i quarantòtt cartell, con sul dedree i personagg de la stòria de Lòd e del Lodesan, per fai mej conoss, dato che tanti hinn staa desmentegaa.
A questi hoo ligaa proverbi, moeud de dì e sentenz, che fann riferiment ai sò personalità ò ai sò òper. Tucc i novanta numer hinn cobbiaa a sìmbol, a vòlt sconduu, a vòlt fin tròpp ciar in del sò significaa.
Sul sit www.lodionline.com gh’è la descrizion de tutt el laorà con la biografia completta de tutti i personagg.
La Gàbula del lot l’è stada pubblicada in del genar 2004, con l’interpretazion de pussee de trèmila sògn cont i sò bei numer cabalistich (per chi l’è che ghe cred). On laorà che ‘l gh’entra per nient con la famosa smorfia (per numm “moca”) napoletana ò romana. L’è on’altra occasion per mett in mostra con simpatia l’impronta lodesana in del sentì e in del esprimm speranz, cruzzi, entusiasmi e paur.

Progett per el futur?

Tanti, fòrsi tròpp. Adess sont adree a finì ona Antologia della letteratura lodigiana (autor in italian e in dialett, a partì dal miladusent. Tra on quai mes vegnarà foeura in Internett on mè sit, con su tutt quell che hoo faa fina adess. Sont adree poeu a trà in pé duu alter ròbb gròss, che disi nò per scaramanzia, e perchè ghe voeur anmò tanto temp per portai a la fin. Col teater mettaroo in scèna on laorà de vun di pussee important scrittor del Noeuvcent su Napoleon, dòpo la battalia del Pont de Lòd: ona vera novità (stavòlta in italian).

Per conclud, on tò penser su la situazion del dì d’incoeu: che fin la farà la nòstra lingua e i nòster coltur in d’on mond semper pussee globalizzaa? L’è vera che la television e el computer hinn la nòstra fin oppure l’è pròppi l’Internett che podarà salvà el nòster mond fasendol conoss a tanta gent? E se l’è vera che i giovin hinn la nòstra fòrza, come pòdom trai denter a sti discors e, se sì, ghe la faremm?
El progress l’è on fenòmeno che se pò nò fermà, ma la rincorsa vers el migliorament (se spera) di condizion de vita e la salvaguardia di nòster tradizion hinn minga concett in contrast. Dis on proverbi italian: l’origine è la meta.
La s’è mai smorzada la polemica tra quei che consideren i dialett come strument de comunicazion de serie inferior e quei che, inveci, ie veden come espression preziosa de ona coltura che la ris’cia de perd la soa identità e la soa memòria stòrica.
La coltura l’è nò on patrimòni riservaa domà a professor, scienziaa, politich, letteraa ò a autor de cinema ò television. Visin a la coltura de l’intellighenzia (come dis quei fin) gh’è semper staa, e la gh’è anmò anca adess, ona coltura popolar del laorà, de la fadiga, del gioeugh e di bei sentiment, de sicur pussee sciora de sfumadur e de suggestion.
D’altra part, nanca per l’italian se usa pù la definizion de lingua colta. El lessich de la lingua “nazional” parlada dai generazion noeuv el s’è impoverii, tanto de rivà a la miseria de circa quattercent vocabol. E la lingua ufficiale l’è semper pussee imbastardida da paròll forest, ligaa a la noeuva economia, ai mestee noeuv e ai form globalizaa de comunicazion.
El ris’c l’è che a furia de semplificà ona lingua oramai centralizzada (influenzada da l’idioma de la television) ne soffrirà la capacità de fà nass el penser e la spontaneità di emozion.
Cont el dialett, i generazion vegg hann faa sù on gran tesòr, che l’è staa tramandaa in tutti i sò mila color. Sariss ona gran colpa fall passì in del ricòrd nostalgich de come serom ona vòlta. Purtròpp, se tratta de on patrimòni che, spess el ven consideraa come on’eredità inutila, quand adrittura minga scòmoda.
El nòst dialett, per fortuna, l’é nancamò mòrt. L’é vera, l’è adree a italianizzass, ma da on poo de ann el s’è tiraa sù, con l’impegn de tanti passionaa che se dann de fà in tutti i settor. On impegn che, però, el dovariss trovà on’attenzion pussee viva in di scòl, indoe on element de ona diversità densa de sponti prezios, el pudaria vess insegnaa con profitt ai fioeu, che inveci, via via le conossen semper de meno. E poeu se parla tanto de multiculturalità...