Sit de coltura e attualità
in lengua milanesa
Invia i tuoi messaggi a:
info@elmilanes.com









































Pari ò disper
la Gnaccia

Quand al mezzdì nun bagai vegnevom foeura de scòla, l’era semper lì, in piazza Marengo, doe gh’era el capolinea di tramm bianch che andaven vers Affori e Niguarda, a spettà nun fioeu cont el sò padellòtt de ramm pondaa su on cavallett de legn, de quei che se piega e se metten in spalla.

Dent, in sto padellòtt, sòtta al coverc ch’el se piegava in duu, ona gran bella gnaccia, tutta profumada, calda e fumenta.

Vedella lì, inscì in bella mostra, la te faseva vegnì el petitt, te capireet, a che l’ora lì! E lù, el Gigi, el te invojava con la soa parlantina de incantador de serpent: l’era on toscan de lengua bòna.

L’unich inghipp per nun eren i danee, che, allora, se podeva valudai in “centesimi”.

Donca, la fetta de gnaccia la costava domà des ghei, ò vint quella doppia, ma per bòna part de nun l’era on sògn.

De sòlit in di nòster saccòcc no gh’era de danee e dovevom contentass de sentì el profumm e fass vegnì l’acquetta in bocca. Ona quai vòlta, bontà soa, el te offriva el “pezzo”, che l’era poeu on tocchelin ch’el stava su la ponta del cortell.

On quai vun de nun el se trovava in saccòccia on poo de danee per comprà el foeuj de disegn ò i pennitt ò anca per ciappà el tranvai, ma poeu l’andava a cà a pee.

El fortunaa el faseva festa. T’el vedevet là in mezz con la soa bella fetta de gnaccia fada sù in d’on tòcch de carta de macellar, ch’el sgagnava e ‘l se leccava i did «Pazienza – me disevi denter de mì – vegnarà el dì che podaroo permettom anca mì ona bella fettascia de ‘sta torta de farina de castegn.»

El Gigi l’era on òmm, disarissi, su la quarantèna, semper barba longa, vestii trascuraa; in quanto a polizia, saria mej no parlann, ma allora se guardava nò tròpp per el sottil, la gnaccia l’era bòna e per nun l’andava ben tutt, salvo i raccomandazion de la mama, che in quanto a igiene, l’era regina; el Gigi, disevi, l’era on gran furbon, el te regalava l’assaggin e poeu el te dava la possibilità de podè anca mangià la fetta de “pattòna” come la ciamava lù, domà con cìnqu ghei, el soldin de ramm pussee piccol in circolazion.

Sto toscanaccio el te faseva giugà a pari e disper el tò cinqu ghei, se te vincevet lù el te dava la fetta de des ghei, se inveci te perdevet, bon de coeur ‘me l’era, el te dava “el pezzo”.

L’era però on rìs’c, per nun fiolòtt: gh’era semper l’illusion de podè veng, poeu l’era inscì fòrt el petitt de la gnaccia, che quasi tucc tentavom la fortuna.

Di vòlt, la te andava ben, ma el pussee di vòlt l’andava mal e… te saludi cinqu ghei!

On quai vun pussee coraggios el provava a giugà e quand el vengeva, con tanta spavalderia, el tentava el raddoppi, difficil che la podeva andà ben, fòrse bisognava giugà con l’aiutt del fond de s’cèna, domà quand l’era faa a offella. Mah!

Serom in tanti a mandà giò la bauscia, ma se divertivom a vedè el giughett del pari ò disper, con sveltezza de la man in del moeuv i did e ‘na quai vòlta in del fai minga comparì.

Bei temp! Me dispias che la va semper a finì de parlà di temp indree, quand i ann eren anmò viv, de quand la gent l’era pussee bòna e onesta, e quand l’educazion l’era de tutti e nò domà d’on quai vun come incoeu.

A propòsit de onestà: des ann fa, on dopodisnàa, seri al castell, in la piazza doe gh’era el famos cannon, per intendes: vedi on vegg gelatee, giacca bianca e berettin a bustina in coo, settaa sul sò triciclo; l’era on òmen on poo endegh, a dì la veritaa, ma per mì che sont on bon fisionomista, m’è paruu de cognossel, gh’hoo vist i sò oeugg on poo sguerc che guardaven vun l’Arco de la Pace e l’alter el Castell, e la barba longa, ma anca dòpo tanti ann l’era minga cambiaa.

Sì, l’era pròppi lù, el toscanaccio Gigi de la gnaccia de piazza Marengo; vegg e malmiss, el gh’aveva vottanduu ann e l’era lì anmò a vend i gelati per podè viv.

Ghe sont andaa vesin a domandagh se l’era pròppi lù, gh’hoo avuu la conferma; semm staa lì on poo a cicciarà, el m’ha cuntaa sù tutti i sò disgrazzi: la cà bombardada, la miee mòrta sòtta i maceri. In temp de guerra el s’è mangiaa foeura chi quatter danee risparmiaa con tanta fadiga, e inscì l’ha dovuu rangiass e fà el gelatee d’estaa e el marronatt d’inverna. La gnaccia la se usa pù.

La soa onestà no l’è stada premiada.

L’hoo lassaa cont ona stregiuda de man, l’era anmò ona man viva.

L’era la man d’on òmm onest!

I paròll del Giuseppe Busto vegnèn de:
“STRING BINDEI E… MOLLET DI PAGN”
de autori vari Ed. La Martinella di Milano-Libreria Milanese