Sit de coltura e attualità
in lengua milanesa
Invia i tuoi messaggi a:
info@elmilanes.com









In del spazzacà hoo ritrovaa
vegg bellee del passaa.
On cavall de scocca verd e doraa
tutt de legn, de legn laccaa,
on birla de tòlla faa,
ona pigotton desfaa,
on piattin on poo s’ceppaa
e on baull desmentegaa
con denter di travestiment.
Questi eren i divertiment
del nòno de papà
quand el gh’aveva la mia età.

(Corinne Abaut - Filastròcch di mè bellee)
Mì saroo on nostalgich inguaribil
Articol del 2004 del Leo Siegel
(quell de Lambraa)

Mì saroo on nostalgich inguaribil, ma quei Natai romantich, cont i regai arent al Presèppi (l’alber l’era meno de mòda) je pòrti ancamò in del coeur insèma al ricòrd di mè car. Credevom in del Bambin ed in Papà Natal, magara fasevom on poo de miscmasc tra sacro e profan, gh’era chi ciappava carta e pènna per elencà i sò desideri, e chi, come mì, el se taccava pussee a la bòna a on’orazion comunicada per indispensabil conoscenza al papà e a la mama. L’important l’era che i desideri fussen sodisfaa, e che quand me fussi dessedaa la giòia la fudess garantida da la provvidenza.
Anca in temp de guerra, quand se stava a vedè i centesim, quell rito magich l’è mai vegnuu meno. Ròba sempliz, autarchica, ma l’andava ben inscì, serom abituaa a vess content con pòcch, la nòstra giòia l’era in proporzion oppòsta al valor material del regal.
Certo, la fantasia la sgorattava quand per la strada taccavom el nas a voeuna di pòcch vedrinn illuminaa, creand cont el fiaa on serc panaa, ma poeu l’era assee ona balla de gòma, on trenin de legn, ona macchinina de tòlla per rivà a l’estasi.
L’ann passaa, dai Martinitt de Milan, a l’Ortiga, l’è stada realizzada ona Mostra di bellee d’epoca, de quell’epoca, e l’è staa come on bell tuff in d’on passaa unich, lontanissim, purtròpp, da la consumistica modernità senz’anima del dì d’incoeu. Fras ordinari, paròll de circostanza? Purtròpp nò.
Perchè l’adolescenza la torna pù, e quella che viven i nòster fioeu e nevod l’è tutta on’altra stòria. Miglior? Peggior? Fii vialter. Certo la ne manca la letteradura de Victor Hugo che in di Miserabil el scriveva: “la Pigòtta l’è vun di bisògn pussee imperios e in del stess temp vun di istint pussee incantevol de l’infanzia femminil. Curà, vestì, pettenà, fà toalett, toeu via i vestii e rimetti, insegnà, vosà on poo adree, ninà, coccolà, indormentà, immaginà che on quaicòss el sia on quaivun l’è tutt el destin futur de la dòna.
Intanta che la sògna e la cicciora, intanta che la fa la dottina e i fassett, intanta che la cusiss i vestiditt, i corpett e i gipponitt, la tosetta la diventa tosa e la tosa la diventa dòna. El primm fioeu l’è la continoazion de l’ultima pigòtta ...”. Fòrsi l’è questa la spiegazion de l’amor immens che l’ha compagnaa i primm pass de la nòstra vita, on regal divin. La mia mama la somejava minga a la Barbie, l’era ona pigòttina de bisquì. Ò ona pigòtta. E la soa vos, on dolz carijòn che gh’hoo ancamò in di oregg. La me cantava la ninanana in frances, la sera de la vigilia gh’avevi pressa de ciappà sògn per dessedamm prest. Tanto prest che ona vòlta, in del scur appèna segnaa dal lumin a la Madòna, m’è pars de vedè on’ombria che l’andava via. L’è el mè Papà Natal, hoo pensaa. E me sont indormentaa on’altra vòlta, quiett.