Sit de coltura e attualità
in lengua milanesa
Invia i tuoi messaggi a:
info@elmilanes.com











Chissà come mai m’hann tiraa via
el mè bèll collarin ross
de la Emanuela Cancellieri

“Chissà come mai m’hann tiraa via el mè bèll collarin ross, magari voeuren famm el bagn...nò l’è impossibil, chì gh’è minga acqua e poeu sèmm in on praa... però come l’è strano sto praa, gh’hinn on sacch d’odor noeuv, son liber...pòdi andà on poo in gir a esplorà...ehi, ma in doe hinn andaa i mè padroni, son minga andaa poeu inscì lontan...bhe adèss cerchi l’automòbil, la gh’ha on odor inscì terribil che la troveroo de sicur e poeu...gh’hoo anca lassaa la mia balla sul sedil de dree”.
Buck l’è restaa in deperlù, el capiss minga, l’è semper staa on bravo can, l’a imparaa prèst a minga sporcà in cà, l’ha mai robaa l’ha mai s’ceppaa nagòtt e l’ha mai sgagnaa nissun, nemmen quèll antipatich del terz pian, el pò nò vèss staa abbandonaa, lù l’è on bravo can e stì ròbb succeden minga ai bravi can mè lù, nò, de cert i sò padroni l’hann minga abbandonaa tornerann...
L’è quasi nòtt dèss Buch el gh’ha paura, anzi l’è terrorizzaa, l’ha mangiaa nagòtt da la mattina el gh’ha ona famm de sonador, ma la paura l’è pussee granda de la famm.
L’è stracch, sfinii, l’ha seguii la scia semper pussee flebil de l’odor di sò padroni l’è andaa avanti e indree on sacch de vòlt per quèll praa sconossuu, ma ògni vòlta la traccia la finiva in del nient e allora ricominciava, ancamò, avanti e in dree, ma in del praa gh’era pù nissun e quèll’automòbil spuzzenta l’è sparida e l’ha anca portaa via l’odor de lor.
“M’è capitaa ona ròba terribil, mè son perduu” el pensa Buck, pò nò pensà e cred de vèss staa abbandonaa, “probabilment son mì el colpevol, son mì che mè son perduu, che mè son allontanaa tròpp, ma te vedaree che prèst tornerann a toeumm, l’è impossibil che m’hann abbandonaa”.
Sto penser el serviss a consolall on ciccin, ma el sà minga el pover Buck, che nissun le cercherà ne stà sera ne doman e nemmen tra quai dì el cercherann pù, el capiss nanca pù el temp, l’era abituaa ai ritmi de lor, sora quei ciottol pien de mangià e pien de acqua fresca ai carèzz quand tornaven a cà.
El sà minga el sà nonanmò che gh’ha de imparà a cavassela deperlù, che da stà sera el gh’ha pù ne ona ciottola ne ona branda ne ona cà gh’ha pù nanca on nòmm, el sà nonanmò che per smorzà la famm dovrà cercà in mèzz a l’immondizzia e imparà a robà.
El sà nonanmò se morirà sòtta i roeud d’ona macchina ò se el finirà in d’on canil a guardà, semper el stèss panorama da ona gabbia piscinina e voncia de rad interrotta da quaivun ch’el voeur adottà on can, ma lù sà minga che nissun ciapparà mai on can come lù tròpp vègg e on poo malandaa, poeu el temp passaa sora i strad el renderann brutt e cattiv.
On can el pò nò cattà foeura el padron, ma chì decid de ciappà in cà on amis pelos e affettuos gh’ha de savè che l’è per semper, in città come in vacanza, in estaa come in inverna e se pròppi gh’hinn minga alternativ se gh’è nissun che pò occupass del nòster amis a quatter sciamp, se podom pròppi minga portall con numm gh’hinn di ottim pension per i can, daccòrd costerann on ciccin, ma ne var senz’alter la pèna, (poeu al dì d’incoeu gh’hinn tantissim hotel che accetten i can).
In pension Buck l’avaria soffert on poo de nostalgia, ma l’avaria minga soffert ne famm ne frègg ne paura e soratutt l’avaria certament capii, perché on can el ghe voeur ben, semper, al sò padron senza mai domandagh nagòtt e senza mai domandass el perché. A on can gh’impòrta nient se vialter sii sciori ò se sii pòver, se gh’avii ona bèlla cà ò ona catòppia, se sii giovin ò se sii vègg lù el voeur ben ai sò padroni e basta, ve spètta quand rivii a cà ve fa on sacch de fèst ve spètta con pazienza foeura di negòzzi sa che gh’è scritt che lù pò minga andà denter, se contenta de camminà al vòster fianch, menter cont el coeur corraria volentera in mèzz ai praa adree ai farfall.
El can l’è el miglior amis de l’òmm, inscì se usa dì, ona manera de dì che la ten minga cont del fatt che on can olter a scaldagh el coeur cont on colp de coa, el pò salvagh la vita perché el laora come poliziòtt o come soccorridor in montagna ò tra i maceri d’on terremòtt ò addirittura in mar, ona manera de dì che la ten minga cont che on can l’è dispòst a ris’cià la vita per numm, ch’el fà la guardia ai nòster cà ai nòster ròbb ò che pussee semplicement pò laorà per numm per alleviagh i fadigh.
El can l’è el miglior amis de l’òmm, ma l’òmm l’è el miglior amis del can?
L’òmm l’è on bon padron? (nò vist che i padroni tegnen tant ai pròppi ròbb).
Perché ògni ann tanti can, miara e miara de can, che gh’hann domà la colpa de vessèss fidaa de numm, vegnen abbandonaa, senza l’ombra de rimòrs?
Perché vegnen scaraventaa foeura d’ona macchina?
Perché vegnen lassaa sora ona autostrada chè la và vers el mar?
Pensigh a sora prima de ciappà in cà on can, on amis, perché el gh’ha de vèss per semper, on can l’è minga faa de pelusc l’è faa in carna e òss come numm, anca lù gh’ha on coeur e on’anima anca lù el proeva di sentiment e forse anca pussee nòbil di nòster.

MEDITATE GENTE, MEDITATE......
Però dòpo che avii meditaa me raccomandi portii pur el can in feri, ma portii minga i nòni a l’ospizzi anca lor gh’hann on coeur e hinn quei che gh’hann miss al mond......
L'amis fedel
Poesia del Renato Colombo